Road trip IV, from Malborough Sounds to Kaikoura

 

Aquesta última etapa de la furgotrip va començar amb un dia de tormentón. Era de nit, no ens hi vèiem un lluç, no sabíem on érem (ja que jo Marta no estava a la cua el dia que repartien el sentit de l’orientació) i, el millor de tot, vam haver de muntar el campament gitano sense sortir de la furgo. Després de debatre com ho faríem, Cuki la contorsionista va remoure tota la furgo sense espai per fer-ho i vam aconseguir muntar el “xiringuito” i, fins i tot, sopar! Ja eren molts dies de gitaneo, ens estàvem tornant uns professionals.

Tot això era camí a Malbourough Sounds, una espècie d’arxipèleg que se situa al nord de la illa sud i que molta gent ens havia recomanat. Un dels objectius era provar kayacking. Vam estar una bona estona conduint, no trobàvem ni cristo, tots els hotels i resturants estaven tancats,… Un èxit. Però quan ja ens estàvem a punt de rendir, sobretot la reina de l’optimisme, vam trobar un complex hoteler molt guapo, desert, amb una d’aquelles piscines des d’on es veu el mar i a la qual només vam poder fer-li fotos i on, després de recórre’l amunt i avall dues vegades, vam trobar un petit bar on ens vam clavar unes birres, muy buenas por cierto, i on ens van dir que ells tenien kayacks. Vamo! El lloc era increíble! Ja era massa tard per fer-ho així que vam anar a dormir a un “campsite” d’aquests gratis però ben parit, als peus d’un llac i on vam dormir al costat d’un professional del gitaneo i l’acampada.

Total, que l’endemà ens vam llevar ben excitats i cap a remar. Al principi anàvem molt confiats i pensàvem que llogaríem el kayack per dues o tres hores, però quan vam començar a remar vam veure que era més cansat del que semblava, sobretot per mi. Sí, sóc una blandengue! La mar es va començar a posar mogudeta i era impensable volcar perquè estava ple de medusses i perquè portàvem la càmera així que en una horeta llarga ja en vam tenir prou. Les pintes, com podeu comprobar, eren dignes de retratar.

Cofois com estàvem amb la nostra horeta de kayacking i després de quatre fotos i vídeos, vam tirar cap a Nelson, on no sabíem ben bé què coi se’ns hi havia perdut però bé, cap allà que anàvem. Vam buscar l’únic lloc per dormir gratis que estava entre Nelson i Blenheim i que vam tardar una hora en trobar gràcies a les meves super indicacions… Era a peu de carretera, d’aquelles de camions. Un món de sensacions acústiques.

L’endemà vam dur a terme una de les activitats que més il·lusió li cardava al Pol, el tast de vins. Aquella zona està plena de vinyes i bodegues així que ens era ben bé igual on fer-ho, com més vi ens donessin millor i si la bodega tenia wifi, més punts. Finalment vam anar a petar en una on ens van tractar com uns senyors, barata i amb uns vins boníssims. Pol el somelier va donar-me quatre lliçons d’enologia, quin professional.

Ja ens quedaven dos dies així que havíem d’anar per fenya. De Blenheim vam anar cap a Kaikoura, que està a la costa est. Quan vam arribar a la carretera que va vorejant la costa fins a Kaikoura vam flipar una altra vegada. Vam arriba de nit i sense saber gaire on aparcàvem però ens vam clavar en un descampat que semblava legal. Vam sopar, mirar les estrelles i l’endemà vam parlar amb els veïns que tenien una furgo bastant més elaborada que la nostra i venien joies. Uns curats.

Després d’una passejadeta de 30 minuts (no, no estàvem a tope aquell dia) a un punt més alt d’on havíem aparcat per veure les vistes, vam anar a veure foques, l’atracció turística de Kaikoura, i amb raó. Mentre anàvem conduint per la carretera ja ens anàvem trobant foques tirades a la “cuneta” prenent el sol. Estàvem flipant. Vam arribar a una zona on s’agrupen unes quantes i jo que a vegades sóc una mica beneita vaig acostar-me massa a una així que vaig rebre de premi que s’enfadés i m’intentés mossegar. Ja no em vaig acostar a cap més foca en tot el dia.

Prop d’aquí hi havia la colònia de cries de foca, la cosa més mona del món mundial. En el riu que desemboca al mar i havia les cries totalment en llibertat i es recuraven jugant i jugant tot el dia. La veritat és que era espectacular. Si pujaves pel riu arrivaves a un gorg amb una cascada i allà n’hi havia moltíssimes. T’hi podies acostar tant com volies però sense tocar-les. Si el Pol no s’hi va estar 2 hores fent-los fotos (de les quals s’ha de dir que no se’n salven ni cinc jaja) no se n’hi va estar cap, al final el vaig quasi haver de treure d’allà arrossegant.

Ja era el penúltim dia, vam anar al poble de Kaikoura a dinar. Aquell va ser el dia escollit per fer el Cuines. El lloc era espectacular, davant del mar i un dia radiant. Moltes gavines, com sempre. El dinar va ser… comestible, tot i que s’ha de dir que el Pol és bastant bon cuiner (quan cuina). Després el Pol es va trobar un noi que havia conegut a Christchurch, Noa. Es va quedar a fer una birra amb nosaltres i quan ens va convidar a un gaci al Pol li va sortir el crit més alegre i desmesurat que us pogueu imaginar. El pobre Noa encara flipa i jo encara ric.

L’última nit la vam passar encara no sabem on. Ens vam perdre i després d’una hora fent i desfent el mateix camí, vam començar a entrar per carreteres secundàries, ens vam fer la “pixa un lio” i vam acabar acampant a dalt d’un penya-segat. Feia molt vent així que vam muntar el campament ben ràpid, sopar de pobre de luxe i oita! L’endemà quan ens vam llevar: premi! Estàvem al costat del mar i les vistes eren increíbles. La curada però no va durar gaire perquè va ser aquell dia, l’últim de la nostra furgotrip, que ens vam adonar que teníem sarna.

Aquí la doctora Cuki que ja l’havia passada abans, va determinar que aquelles picors que teníem desde feia ja més d’una setmana eren mala senyal. Vam estar examinant-nos bé i complíem tots els requisits. Vam anar a la farmàcia a comprar-nos el tractament i cap a Tai Tapu a casa l’Adrian i la Sue a desintoxicar-nos i el que és pitjor, a rentar la furgo de dalt a baix. Vam haver de posar com 5 rentadores, deixar la furgo en quarentena i quedar-nos treballant tres dies amb ells per compensar el gasto d’aigua que vam fer. La sarna s’envà si rentes tota la roba amb aigua calenta així que, com podeu imaginar, alguna de la roba tèncica se’ns va fer malvé, algun gorro va quedar per llençar i algunes peces van destenyir. Fieston! I el millor de tot, el Pol que és molt intel·ligent (encara creu que va ser culpa meva) va posar a rentar la seva tarjeta de crèdit neozelandesa, que debia fer dies que no la rentava, i es va quedar sense. Vaig ser el seu banc durant dos mesos.

A tot això va ser l’aniversari del Pol, que vam anar a celebrar amb uns amics a Christchurch. Vam passar uns dies més amb la família per acabar de sanejar-nos i després de despedir-nos ja vam tirar cap a Lake Tekapo, que és digne de 2 blogs com a mínim i d’on marxem la setmana que ve després de viure-hi 4 mesos. Aquest anirà pa’ largo!

Us estimem amics!

Advertisements

Road Trip III – The North of the South

On the road again!

Desde el sofà-llit de la Marta faré un resum del viatge sortint de la costa oest fins arribar a Mapua, passant pel més al nord de la illa sud.. El mapa està en procés d’il·lustració però perquè us feu una idea he fet una “xapussa”…

Un cop abandonat el càmping del que parlàvem l’ùltim post fa uns quans dies, (o setmanes, o mesos) Mokihinui, vam haver de retrocedir fins a Westport per anar en direcció al parc natural de Nelson Lakes. Tota la illa és una espècie de parc natural però fa patxoca escriure-ho.

Ens vam fer uns bons quilòmetres per arribar de nit al que suposàvem que era el llac Rotoroa, on et deixen acampar per 6 dòlars la nit i has de pagar honradament en unes caixes que hi ha sota un porxo. Nosaltres som honrats…

Aquell dia la Marta tenia mal de panxa a l’hora de fer el sopar, però a l’hora de menjar va la tia i diu:

-Home! Una hamburgueseta si que me la fotria!

I ja em veieu a mi cuinant i agafant olors de ceba com sempre!

Després d’escriure una mica a l’estimat diari de la Fumi, vam anar a dormir al son dels mils ocells i granotes que també tenen insomni. Són sons molt diferents als que estem acostumats, almenys jo, i és un plaer anar a dormir escoltant-los. I els grabo també!

Mola molt arribar a un lloc de nit perquè al matí següent tens unes sorpreses de paisatges que t’alegren el dia sencer. El llac Rotoroa era preciós fins i tot en un dia gris.

El següent llac era el Rotoiti, i allà vem fer una megaexcursió de 4 horeeees al voltant del llac fins arribar al Cold Water Hut. No hi ha fotos perquè no ens vem endur la càmara, en plan curació total.

Quan arribàvem al Hut (refugi) ja sentíem veus bastant animades i quan vem, vam o vàrem arribar hi havia un campament de nens i nenes de colònies. No ens venia massa de gust el festival perquè el lloc convidava a la pau i el silenci però eren molt simpàtics i educats i al final vam estar molt bé, nosaltres dormíem amb el professor i els nens/es a fora. Cardava fred, tot s’ha de dir, i les tendes eren rudimentàries però els nens i nenes d’aquí són una mica menys tous que a les ciutats.

Allà vam conèixer el Davos, un home de Tasmània que ens va donar 4 lliçons de recollir llenya, encendre un foc com només ho fa el Gomis i omplir el refugi de fum fins que no t’thi veus ni a un metre. Era molt ben parit! Encara ho deu ser!

Els nens van marxar a les 8 i ens vam quedar a les lliteres disfrutant del silenci. Mitja hora més tard, l’altra meitat del cole feia el relleu i es venia a instal·lar. Bien!

Ens vam curar un dia més passejant per allà, llegint, dibuixant fatal, mirant amb els nens les anguiles gegants i intentan-los espantar a l’hora dels contes de por… Només intentant-ho, no va funcionar.

Vam tornar a la furgo al dia següent i la Marta va fer una pasta boníssima que va compartir amb els ànecs de coll verd de la zona en una taula de pícnic a la vora del llac mentre jo wattsapejava.

Anàvem cap al nord, direcció al Parc Nacional d’Abel Tasman i després de passar per un poble ple de desfets que es deia Motueka vam anar a Marahau. No vam trobar cap lloc on amagar-nos amb la furgo i vam pagar un camping, dutxes ben parides, cuina per fer sopars de qualitat i esmorzars de diumenge encara que fos dimarts.

Volíem caminar una mica pel Parc Nacional però només sortir del càmping ens vam trobar una hípica i vam canviar de plans. A galopar per la platja! Ja! A mi em falten uns quants minuts de forn per galopar i la reina de l’equitació encara se’n riu de mi trotant, però va ser realment espectacular.

Després dels cavalls, un sanwichito i unes patates amb els ocells repicotejant pel nostre voltant, i carretera cap a Golden Bay.

Com que ens havíem petat el capital de dos o tres dies amb els cavalls vam parar a dormir en un lloc prohibit però preciós, quan vam arribar a la tarda a la platja de Onekaka vam decidir que ens quedàvem allà, ens era igual tot, la polícia, les multes,… allò era el paradís!

Un altre matí bestial ben distès per agafar les forces necessàries per[…]

Marta: I fins aquí el relat del Pol. Per evitar que aquest blog acabi sent imaginari de debó, acabaré jo la història.

Després de la ruta amb els cavalls (encara no puc parar de riure amb la imatge del Pol intentant trotar) vam anar a visitar les Pupu Springs amb el Popu! Li va fer tremenda il·lusió que es diguessin així. Són unes fonts d’aigua naturals que emanen de la terra formant basses d’aigües cristal·lines, considerades de les més pures del món.

D’aquí ja vam tirar cap a Farewell Spit, on dóna la sensació que has arribat al final de la illa sud. La idea era curar-nos veient la posta de sol i tot i que vam córrer per arribar a temps a la platja, vam fer salat altra vegada. El Pol amb tota la motivada volia acampar allà però era inviable, sort que estava jo per posar seny. Vam tornar a intentar dormir en plan gitano ignorant les senyals però un espavilat va venir a amenaçar-nos de que s’apuntaria la nostra matrícula i ens posarien una multa i vam acabar pagant per un càmping que, ohhh quina casualitat, era l’únic que hi havia i ell n’era l’amo! Tot s’ha de dir que era un càmping de curats!

L’endemà vam anar a fer la Hill Top Track, on vas vorejant els penya-segats que estan a tocar de mar i, per mi, dels llocs més macos vists fins el moment. Els prats eren verds a més no poder i vam trobar, entre altres, uns arbres molt graciosos que anven totalment de tort. La caminadeta fins al far i tornar va durar unes 4 hores, estàvem on fire!

Fins aquí el blog interminable que ha tardat dos mesos en editar-se… el següent procurarem (o procuraré) que sigui aviat.

Finssssara titos!

 

Com que la senyoreta de la pressa em necessita per penjar les fotos, ella és l’amiga dels animals i també dels ordinadors així que tinc la oportunitat de despedir-me jo també! adéu lectors imaginaris!!

ah ah! l el millor dels prats tan verds, suposo que estaria inclòs en “l’entre altres” coses gracioses del lloc va ser la marta imitant a un vedell, menjant herba i mugint. La imatge m’acompanyarà per sempre. Gràcies!

🙂

Road Trip, II To the West Coast

Extrabuenas! Ja tornem a ser aquí!

Anem una mica endarrerits, al Pol li agrada prendre’s el seu temps, en plan: deixa per demà el que puguis fer avui… Jo sóc una mica més destralera i aniré més per feina potser però és que ens queda taaant per explicar-vos!

L’arribada a la costa oest ens va deixar sense paraules, penya-segats ultra verds tocant al mar i una vegetació com de selva. Per aquells que hagueu vist la pel·lícula de El Piano, a mi la costa oest m’hi va fer pensar moltíssim. Ademés, s’ha gravat a Nova Zelanda. Mireu-la si teniu ocasió.

Entre dues ciutats molt importants de la West Coast com són Greymouth i Wesport, vam parar a Punakaiki i rodalies per fer alguna caminadeta, d’aquelles de 20 minutets, que es noti que som professionals de l’esport! A favor nostre s’ha de dir que no cal caminar gaire per veure llocs espectaculars.

A Wesport vem fer poca cosa més que robar una mica de wifi i després ja vem tirar cap a Cape Foulwind, a veure foques! La caminadeta fins al far, aquesta vegada de 3 horetes, va valdre molt la pena. Després vem dormir en un lloc on clarament no es podia, més que res que vem aparcar sota el cartell de: No overnight camping. Ens vem fer els suecs per variar perquè el lloc valia la pena i vem sopar verdureta per fer una mica de salut amb 4 quilos de maionesa.

D’aquí ja vem enfilar resseguint la costa i flipant amb els paisatges, però vem quedar-nos a mig camí pel mal temps així que no vem poder fer una de les Great Walks de Nova Zelanda. A canvi vem quedar-nos fent el gos dos dies en un camping enmig del no res, on el Pol em va deleitar amb un dels seus concerts de guitarra a la platja i on vem haver d’aguntar a un borratxo que ens va fer companyia durant unes horetes i que tan podia quedar-se mut davant la nevera com explicar-nos la seva vida amb un anglès que no entendria ni un kiwi. La qüestió en aquests casos és riure i fer que sí amb el cap.

I poca cosa més us podem explicar de la costa oest ara per ara perquè d’aquí ja vem haver de començar a tirar enrere i cap a a l’est perquè la carretera no continua fins al punt més alt de la costa oest, has de fer la volta padre. A gastar gasolina com sonats!

Ah, i no vull despedir-me sense fer menció al nostre pas per Barrytown i lo content que va estar el Pol de que hi hagués un poble en honor al seu amic incondicional. Resulta que el Barry Fernández és un amic molt especial del Pol que l’acompanya a tot arreu i al qual m’obliga a contemplar nit i dia per disgust meu. Per la gent que no ho entengui ja li dedicarem un post un dia d’aquests. Demaneu també la foto si voleu però no és una imatge gaire agradable, us aviso…

Esperem poder escriure aviat, aquí a Tekapo no tenim internete a casa i fem el que podem per robar-lo por ahí!

Una abraçada amics!

 

Road Trip, I Christchurch – Arthur’s Pass (la merda de post)

EL VÍDEO: https://vimeo.com/104458113

VAIA MERDA de post! Aquestes son les animoses paraules de la Marta després de que un servidor estigués unes horotes seleccionant i retocant fotos… Un cop superat el trauma inicial vaig decidir que la merda de post no seria tan merda si em currava el text, després d’escriure’l estic una mica més d’acord amb la reina de la motivació… es fa el que es pot! Qui fa el que pot no té la obligació de més. No abuela? Vamos allá!

Avui és un dia important, important perquè un cop més el post que porta molts molts dies sent imaginari, més que mai, surt a la llum.

Aquest és el primer post d’uns quants que vindràn més o menys seguits, (hopefully), on anirem explicant una mica les aventures i desventures del nostre primer “road trip” que han sigut uns 2500 Km de flipe constant.

Després de despedir-nos de la fabulosa i esplendorosa ciutat de Christchurch amb els seus majestuosos edificis ben ensorrats i els seus centres comercials improvitzats, de la familia Griegson i d’alguns amigotes que hem fet aquí, vem decidir començar el viatge amb l’estimada furgo cap al nord de l’illa sud.

En primer lloc havíem pensat anar cap al sud del sud, però vem passar una mica de fred a la proba pilot i l’hivern s’apropava sense pietat. Ens vem deixar influenciar per “Game of Thrones” i ens vem cagar. Els experts en geografia ja sabreu que el sud està molt aprop del pol sud i per això vem decidir anar a buscar les altíssimes temperatures del nord de l’illa sud. Al principi no ens va sortir massa bé pero crec que va ser una bona decisió.

Només sortir de la ciutat els bestials paisatges canvien cada pocs quilòmetres i ens sorpreníem constantment, les carreteres no són gaire transitades i nosaltres, fragoneta i la música ben alta anàvem creuant ben contents aquells paratges sense treuren’s mai del cap (sobretot la Cuki) què menjaríem i on dormiríem. En principi a Nova Zelanda es pot acampar a tot arreu a no ser que digui al contrari (si era així, com a bons catalans ens ho passàvem pel forro igualment), així que amb la nostra casa amb rodes no vem tenir masses problemes. Igual no podem sortir del país de la quantitat de multes que tenim acumulades, de momento esta todo bién!

La primera parada va ser al llac Lyndon, on pescadors, guiris i paracaigudistes compartíem la curació del dia.

(hòstia com m’estic enrollant…)

Doncs res, anàvem cap a Arthur’s Pass per creuar a la costa oest, vem parar a dormir en un llac on cardava un fred important i vem encendre un fogañi per curar-nos més, les estrelles espectaculars again. Ens vem despertar congelats, la furgo també… i vem saludar a uns sonats que anaven a fer Kayac pel llac. La gent està fatal, però sempre sempre són ultra amables i simpàtics. Ens encanten els kiwis!

De camí a Arthur’s Pass vem parar a Castle Hill a escalar. La Marta, amb la seva dilatada experiència i el seu llenguatge tècnic va donar quatre consells a uns principiants que hi havia per allà, vem fer una mica de bloc i ens vem alimentar de pastanagues, crakers i paté. Vida sana!

La Cave Stream és un rierol que circula per sota una cova, l’aigua està freda no, lu següent, i la penya va molt preparada perquè cobreix fins la cintura, només els maoris ho feien antigament amb xancles i a lo loco. Nosaltres vem passejar per allà, vem fer 4 fotos o 4 mil i vem seguir el nostre camí fins a Mt Cheesman.

L’Adrian encara tenia molta feina per fer abans de que comencés la temporada d’esquí i nosaltres estàvem, estem i estarem en deute amb ells perquè ens han cuidat com si fóssim els seus fills sense conèixens. Vem decidir anar-lo a ajudar un parell de dies.

Pujar a Cheesman no és moco de pavo, gairebé posem cadenes i la Marta baixava continuament per treure pedres que es volien clavar sota la nostra furgo. Entre derrapades, volantazos i algun sotrac fort, una desfeta de gasolina important i molta ilusió vem arribar al lodge. Vem currar bastant la veritat. Tot tipus de feines. Les autèntiques fotos d’esforç de la Marta han sigut censurades per ella mateixa, però si ho necessiteu veure només me les heu de demanar per privat!

Ah! Gràcies Carlos i Max per ensenyar-me a la fusteria d’alumini CMC com lligar i muntar una finestra  i moltes altres tècniques que he pogut utilitzar uns anys més tard!

Allà dalt és un gust treballar, el paisatge que t’envolta, les sortides i postes de sol, la lluna, tot, et fa obrir els ulls i veure-hi més clar!

Vem acabar les nostres tasques, ens vem despedir de l’Adrian, de Cheesman i del Mt Cockayne i gas a la burra cap a Arthur’s Pass. Sempre vigilant de no atropellar cap Kiwi. Allà vem fer una superexcursió de 20 minuts per no perdre la forma física fins una waterfall espectacular, on vem trobar una família preciosa que ens van robar el cor, no em vaig atrevir a fer-li fotos però ho vull escriure per recordar-ho sempre!

I desde casi a la costa oest ens despedim per avui!

Bueeeenassss!!

 

“el que tiene imaginación sin instrucción tiene alas sin pies” J.Joubert

nosaltres no sé si podrem aterrar

coming soon… un merdavideo-resum de l’etapa… l’internet va molt lent i s’esta penjant..

Cuina per viatgers – cigrons

Hola família!

Avui és el meu aniversari!! vamoos! Per fer el ridícul una mica més i que estigueu contents igual que nosaltres, us volem regalar  el primer capítol d’una nova sèrie imaginària!

” CUINA PER VIATGERS! ”

M’agradaria dedicar-lo al meu pare cuiner, i la meva àvia cuinera, ahir va ser el seu sant i no els vaig felicitar. Tampoc a l’altre tieto i a la meva padrina estimada! tots Lluísos i Lluíses. Moltes felicitats!

Com a anècdota històrica no gaire trascendental vull afegir que si hagués nascut un dia com ahir (el dia 21 de  Juny de fa 28 anys) també em diria Luís, però vaig trigar un dia més (lentet que sóc desde abans de néixer) i al final em dic Pol.

Espero que disfruteu de la recepta!

petons!

Avui no tinc correctora, té ressaca. (aqui en comptes de ser la nit més curta de l’any és la més llarga, i això passa factura)

 

La prova pilot, Banks Península

Després de molts dies de posts imaginaris, per fi hem reunit el temps necessari per posar-nos-hi! Com que disparem fotos en plan metralleta (sobretot el Pol), hem decidit dividir els posts segons els llocs per on anem passant.

Mentre el Pol frega els plats després del super sopar que li he preparat, avui escriuré jo, Marta.

Arranquem amb la prova pilot, que va durar 3 dies i ens va servir per veure si aguantaríem gaire temps sense tirar-nos els plats pel cap. Vem guanyar!

El destí va ser Banks Península, que queda just al cantó de Christchurch i que es va crear a partir de l’erupció d’un volcà. El temps no va acompanyar els primers dies, així que l’entreno de cara al mal temps el vem començar ja desde el principi. Algunes fotos són de quan el Pol va anar-hi amb uns amics que havia fet uns dies abans i us les hem colat perquè els hi van fer uns dies espectaculars i el Pol diu que són molt boniques (ja ha acabat de fregar els plats i m’està donant la tabarra).

El primer sopar no s’aprecia però són Noodles, el nostre plat estrella. Fàcil, bo i nutritiu. I sa segons el Pol. L’endemà ja ens va tocar esmorzar dins la furgo en plan “saleta d’estar”. Com podeu comprobar ens ho vem prendre amb molta il·lusió.

Després de fer el guiri per Akaroa, robar wifi a les cafeteries i amagar-nos de la pluja tan com vem poder, vem creuar cap a Okains Bay, un lloc força remot i increïblement preciós. Tan és així que el Pol en ple atac d’alegria va decidir despilotar-se i córrer com un boig per la platja. També va fer un intent fallit de capoeira. Debíem estar a 10 graus com a molt…

Com que el temps ens va obligar i la consciència cultural ens presionava una mica, vem visitar un museu maorí molt interessant. I ja està.

Com que això de l’orientació no és el meu fort i al Pol li carda il·lusió practicar “l’inglès”, el vaig enviar a preguntar a un camioner que passava per allà. Ell va fer cara d’haver-ho entès tot i va dedicar-li el seu millor somriure però no va pillar res. Això sí, amb el seu anglès li va explicar mitja vida, cosa que últimament fa amb tots els desconeguts així per la cara. Gràcies a les seves indicacions (i al mapa) vem trobar el camí de tornada a casa, Tai Tapu. Abans però vem parar a despedir-nos del pati i el cel ens va regalar una imatge que encara no hem pogut esbrinar què era, simplement espectacular i prou.

Bona pasqua!

Marta

Tai Tapu

Buenaaas! Avui hem començat a fer un blog… un blog que porta molts dies sent imaginari, igual que moltes coses en aquesta vida… Alguns que ens coneixeu bé ja sabeu que som professionals de les excursions imaginàries, de tallar llenya en plan imaginari, de pujar a Núria amb el primer tren imaginari, de baixar caminant després pel cami imaginari, i així sucesivamente… però tard o d’hora totes aquestes accions imaginàries, de tan imaginar-les es convertiexen en realitat, igual que aquest viatge, igual que aquest blog.

Aquest és el primer post d’un blog que només pretén informar a amics i familiars (i a qui li interessi, perquè el interné es de todos) de com ens va la vida per les antípodes, anirem penjant fotos i altres històries que ens vagin passant.

Avui escriu el Pol, espero que la Marta s’animi i no només em corregeixi! 😛

Primer de tot m’agradaria presentar-vos a la família que ens ha acollit els primers dies a Nova Zelanda, una família encantadora no, lu següent!

L’Adrian, és el pare, arquitecte de professió i fuster de hobby, el vaig  conèixer quan ens va vendre la nostra estimada furgoneta (algun dia li dedicarem un post) i mentre la probava, li vaig preguntar si tindria feina per mi, em faltaven deu dies fins que vingués la Marta i m’havia de buscar alguna cosa a fer per no rebentar-me la pasta al ritme que ho estava fent. La casualitat, la sort o l’alineament de les estrelles d’aquell dia van fer que em digués que sí, que l’endemà anava a arreglar un lodge en una estació d’esquí i que li aniria bé tenir ajuda.

Ahh un lodge! yes yes, I’m very interested! …cara de poker i a tirar milles.

Després vaig poder comprobar que un lodge és com un refugi-alberg on viuen els currantes i membres del club d’esquí, i clients esporàdics crec que també.

Vem estar el cap de setmana a Mt Cheesman fent de fusters, bueno ell feia de fuster, jo arrencava claus, netejava, anava a buscar coses i altres tasques d’aquesta magnitud, però va ser genial…[ Un altre post! aii quina desfeta que sen’s complica la història! 🙂 ]

Al lio…  Vem tornar a casa seva a Tai Tapu, molt aprop de Christchurch i vaig conèixer la seva dona, la Sue i el fill petit, el Luke Muy majos, por cierto!

Com era tard i de nit em vaig quedar a dormir, i al dia següent tenia una llista de “tareas domesticas” que tela. Jodeer, en serioo?! a sobre no entenia casi res, però les feines eren de jardineria i granja. Vaig pensar que m’havia enganxat els dits de valent, però es veu que aquí es fa molt, es diu woofing, treballes a canvi de menjar i dormir.

la llista!
la llista!

Després de l’ensurt inicial i de traduïr la llista em va molar la idea i aquí he esperat a la Marta, ella ha vingut i aquí estem els dos encara. Curadíssims! Hem fet de tot, desde curar ovelles a netejar vidres.

Demà per això comença una altra aventura, hem fet ja la proba pilot d’anar a dormir un parell de dies fora amb la furgo, ha anat molt bé i demà anem cap al nord de la illa sud abans de començar a currar, ja us informarem de com ha anat!

AHHH! Totes les vinyes, la casa, el jardí,  TOT s’ho han construït ells. Van comprar un terrenu amb un  sol arbre i s’han construït la seva vida desde zero, cada cop que hi penso encara flipo!

Alee! bona niit o bon dia!

pol.

 

Ja sé que el blog fa peneta de moment, ja l’anirem arreglant!