Road Trip, II To the West Coast

Extrabuenas! Ja tornem a ser aquí!

Anem una mica endarrerits, al Pol li agrada prendre’s el seu temps, en plan: deixa per demà el que puguis fer avui… Jo sóc una mica més destralera i aniré més per feina potser però és que ens queda taaant per explicar-vos!

L’arribada a la costa oest ens va deixar sense paraules, penya-segats ultra verds tocant al mar i una vegetació com de selva. Per aquells que hagueu vist la pel·lícula de El Piano, a mi la costa oest m’hi va fer pensar moltíssim. Ademés, s’ha gravat a Nova Zelanda. Mireu-la si teniu ocasió.

Entre dues ciutats molt importants de la West Coast com són Greymouth i Wesport, vam parar a Punakaiki i rodalies per fer alguna caminadeta, d’aquelles de 20 minutets, que es noti que som professionals de l’esport! A favor nostre s’ha de dir que no cal caminar gaire per veure llocs espectaculars.

A Wesport vem fer poca cosa més que robar una mica de wifi i després ja vem tirar cap a Cape Foulwind, a veure foques! La caminadeta fins al far, aquesta vegada de 3 horetes, va valdre molt la pena. Després vem dormir en un lloc on clarament no es podia, més que res que vem aparcar sota el cartell de: No overnight camping. Ens vem fer els suecs per variar perquè el lloc valia la pena i vem sopar verdureta per fer una mica de salut amb 4 quilos de maionesa.

D’aquí ja vem enfilar resseguint la costa i flipant amb els paisatges, però vem quedar-nos a mig camí pel mal temps així que no vem poder fer una de les Great Walks de Nova Zelanda. A canvi vem quedar-nos fent el gos dos dies en un camping enmig del no res, on el Pol em va deleitar amb un dels seus concerts de guitarra a la platja i on vem haver d’aguntar a un borratxo que ens va fer companyia durant unes horetes i que tan podia quedar-se mut davant la nevera com explicar-nos la seva vida amb un anglès que no entendria ni un kiwi. La qüestió en aquests casos és riure i fer que sí amb el cap.

I poca cosa més us podem explicar de la costa oest ara per ara perquè d’aquí ja vem haver de començar a tirar enrere i cap a a l’est perquè la carretera no continua fins al punt més alt de la costa oest, has de fer la volta padre. A gastar gasolina com sonats!

Ah, i no vull despedir-me sense fer menció al nostre pas per Barrytown i lo content que va estar el Pol de que hi hagués un poble en honor al seu amic incondicional. Resulta que el Barry Fernández és un amic molt especial del Pol que l’acompanya a tot arreu i al qual m’obliga a contemplar nit i dia per disgust meu. Per la gent que no ho entengui ja li dedicarem un post un dia d’aquests. Demaneu també la foto si voleu però no és una imatge gaire agradable, us aviso…

Esperem poder escriure aviat, aquí a Tekapo no tenim internete a casa i fem el que podem per robar-lo por ahí!

Una abraçada amics!

 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s