Road trip IV, from Malborough Sounds to Kaikoura

 

Aquesta última etapa de la furgotrip va començar amb un dia de tormentón. Era de nit, no ens hi vèiem un lluç, no sabíem on érem (ja que jo Marta no estava a la cua el dia que repartien el sentit de l’orientació) i, el millor de tot, vam haver de muntar el campament gitano sense sortir de la furgo. Després de debatre com ho faríem, Cuki la contorsionista va remoure tota la furgo sense espai per fer-ho i vam aconseguir muntar el “xiringuito” i, fins i tot, sopar! Ja eren molts dies de gitaneo, ens estàvem tornant uns professionals.

Tot això era camí a Malbourough Sounds, una espècie d’arxipèleg que se situa al nord de la illa sud i que molta gent ens havia recomanat. Un dels objectius era provar kayacking. Vam estar una bona estona conduint, no trobàvem ni cristo, tots els hotels i resturants estaven tancats,… Un èxit. Però quan ja ens estàvem a punt de rendir, sobretot la reina de l’optimisme, vam trobar un complex hoteler molt guapo, desert, amb una d’aquelles piscines des d’on es veu el mar i a la qual només vam poder fer-li fotos i on, després de recórre’l amunt i avall dues vegades, vam trobar un petit bar on ens vam clavar unes birres, muy buenas por cierto, i on ens van dir que ells tenien kayacks. Vamo! El lloc era increíble! Ja era massa tard per fer-ho així que vam anar a dormir a un “campsite” d’aquests gratis però ben parit, als peus d’un llac i on vam dormir al costat d’un professional del gitaneo i l’acampada.

Total, que l’endemà ens vam llevar ben excitats i cap a remar. Al principi anàvem molt confiats i pensàvem que llogaríem el kayack per dues o tres hores, però quan vam començar a remar vam veure que era més cansat del que semblava, sobretot per mi. Sí, sóc una blandengue! La mar es va començar a posar mogudeta i era impensable volcar perquè estava ple de medusses i perquè portàvem la càmera així que en una horeta llarga ja en vam tenir prou. Les pintes, com podeu comprobar, eren dignes de retratar.

Cofois com estàvem amb la nostra horeta de kayacking i després de quatre fotos i vídeos, vam tirar cap a Nelson, on no sabíem ben bé què coi se’ns hi havia perdut però bé, cap allà que anàvem. Vam buscar l’únic lloc per dormir gratis que estava entre Nelson i Blenheim i que vam tardar una hora en trobar gràcies a les meves super indicacions… Era a peu de carretera, d’aquelles de camions. Un món de sensacions acústiques.

L’endemà vam dur a terme una de les activitats que més il·lusió li cardava al Pol, el tast de vins. Aquella zona està plena de vinyes i bodegues així que ens era ben bé igual on fer-ho, com més vi ens donessin millor i si la bodega tenia wifi, més punts. Finalment vam anar a petar en una on ens van tractar com uns senyors, barata i amb uns vins boníssims. Pol el somelier va donar-me quatre lliçons d’enologia, quin professional.

Ja ens quedaven dos dies així que havíem d’anar per fenya. De Blenheim vam anar cap a Kaikoura, que està a la costa est. Quan vam arribar a la carretera que va vorejant la costa fins a Kaikoura vam flipar una altra vegada. Vam arriba de nit i sense saber gaire on aparcàvem però ens vam clavar en un descampat que semblava legal. Vam sopar, mirar les estrelles i l’endemà vam parlar amb els veïns que tenien una furgo bastant més elaborada que la nostra i venien joies. Uns curats.

Després d’una passejadeta de 30 minuts (no, no estàvem a tope aquell dia) a un punt més alt d’on havíem aparcat per veure les vistes, vam anar a veure foques, l’atracció turística de Kaikoura, i amb raó. Mentre anàvem conduint per la carretera ja ens anàvem trobant foques tirades a la “cuneta” prenent el sol. Estàvem flipant. Vam arribar a una zona on s’agrupen unes quantes i jo que a vegades sóc una mica beneita vaig acostar-me massa a una així que vaig rebre de premi que s’enfadés i m’intentés mossegar. Ja no em vaig acostar a cap més foca en tot el dia.

Prop d’aquí hi havia la colònia de cries de foca, la cosa més mona del món mundial. En el riu que desemboca al mar i havia les cries totalment en llibertat i es recuraven jugant i jugant tot el dia. La veritat és que era espectacular. Si pujaves pel riu arrivaves a un gorg amb una cascada i allà n’hi havia moltíssimes. T’hi podies acostar tant com volies però sense tocar-les. Si el Pol no s’hi va estar 2 hores fent-los fotos (de les quals s’ha de dir que no se’n salven ni cinc jaja) no se n’hi va estar cap, al final el vaig quasi haver de treure d’allà arrossegant.

Ja era el penúltim dia, vam anar al poble de Kaikoura a dinar. Aquell va ser el dia escollit per fer el Cuines. El lloc era espectacular, davant del mar i un dia radiant. Moltes gavines, com sempre. El dinar va ser… comestible, tot i que s’ha de dir que el Pol és bastant bon cuiner (quan cuina). Després el Pol es va trobar un noi que havia conegut a Christchurch, Noa. Es va quedar a fer una birra amb nosaltres i quan ens va convidar a un gaci al Pol li va sortir el crit més alegre i desmesurat que us pogueu imaginar. El pobre Noa encara flipa i jo encara ric.

L’última nit la vam passar encara no sabem on. Ens vam perdre i després d’una hora fent i desfent el mateix camí, vam començar a entrar per carreteres secundàries, ens vam fer la “pixa un lio” i vam acabar acampant a dalt d’un penya-segat. Feia molt vent així que vam muntar el campament ben ràpid, sopar de pobre de luxe i oita! L’endemà quan ens vam llevar: premi! Estàvem al costat del mar i les vistes eren increíbles. La curada però no va durar gaire perquè va ser aquell dia, l’últim de la nostra furgotrip, que ens vam adonar que teníem sarna.

Aquí la doctora Cuki que ja l’havia passada abans, va determinar que aquelles picors que teníem desde feia ja més d’una setmana eren mala senyal. Vam estar examinant-nos bé i complíem tots els requisits. Vam anar a la farmàcia a comprar-nos el tractament i cap a Tai Tapu a casa l’Adrian i la Sue a desintoxicar-nos i el que és pitjor, a rentar la furgo de dalt a baix. Vam haver de posar com 5 rentadores, deixar la furgo en quarentena i quedar-nos treballant tres dies amb ells per compensar el gasto d’aigua que vam fer. La sarna s’envà si rentes tota la roba amb aigua calenta així que, com podeu imaginar, alguna de la roba tèncica se’ns va fer malvé, algun gorro va quedar per llençar i algunes peces van destenyir. Fieston! I el millor de tot, el Pol que és molt intel·ligent (encara creu que va ser culpa meva) va posar a rentar la seva tarjeta de crèdit neozelandesa, que debia fer dies que no la rentava, i es va quedar sense. Vaig ser el seu banc durant dos mesos.

A tot això va ser l’aniversari del Pol, que vam anar a celebrar amb uns amics a Christchurch. Vam passar uns dies més amb la família per acabar de sanejar-nos i després de despedir-nos ja vam tirar cap a Lake Tekapo, que és digne de 2 blogs com a mínim i d’on marxem la setmana que ve després de viure-hi 4 mesos. Aquest anirà pa’ largo!

Us estimem amics!

Advertisements

One thought on “Road trip IV, from Malborough Sounds to Kaikoura”

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s